El cicle de I'aigua

Aquest cicle comença amb l'evaporació de l'aigua dels mars i de la superfície terrestre gràcies a l'escalfor del sol que forma els núvols, aigua que torna a la Terra en forma de pluja, neu o calamarsa.

La major part ho fa sobre els mars. La precipitació que cau sobre els continents retorna lentament al mar i beneficia els habitants de la zona per on circula.

Una part de l'aigua de pluja que arriba fins al sòl o queda sobre les plantes pot tornar ràpidament a l'atmosfera a l'evaporar-se per l'escalfor que existeix a l'ambient, però, si la pluja és forta i contínua, l'aigua penetra a la zona superior ocupant els petits espais lliures que troba al seu camí, i resta a l'interior del sòl. És l'anomenada aigua d'infiltració, molt important, ja que és la utilitzada per les plantes.

Si continua la pluja, l'aigua es va filtrant fins a zones profundes. Quan troba una capa de materials impermeables que impedeix que continuï estovant-se, com argila o roques sense clivelles, atura la seva marxa i queda emmagatzemada formant grans bosses subterrànies que poden arribar a tenir diversos quilòmetres d'alçada. Són els aqüífers, on l'aigua pot estar durant milers d'anys.

A l'interior dels aqüífers, l'aigua es mou, però molt lentament. En aquestes grans bosses d'aigua subterrània el nivell superior on arriba l'aigua és el que diem nivell freàtic. Quan el nivell freàtic és a l'altura del sòl, l'aigua surt a la superfície i forma una llacuna o zona de basses.

Si la pluja que cau és massa intensa com per a ser absorbida pel sòl, es forma una capa d'aigua sobre la superfície. A aquesta aigua que es desplaça sobre el sòl seguint els pendents del terreny l'anomenem aigua d'escorrentia i és responsable de molts fenòmens d'erosió.

Seguint les faldes de les muntanyes, l' aigua d'escorrentia d'algunes d'elles acostuma a convergir al fons d'una vall en què el nivell freàtic supera la superfície. D'aquesta forma, l'aigua s'encarrila i s'ordena en sistemes de drenatge compostos per petites rieres que s'uneixen per a formar grans rieres que desemboquen en un riu.

La circulació de l’aire

La circulació general de l’aire

La circulació de I'aire a I'atmosfera es realitza per I'intercanvi de calor entre els gasos o fluids calents que ascendeixen (són menys densos i, menys pesants que els freds) i els gasos o fluids freds que descendeixen. Aquest transport d'energia calorífica s’anomena convecció. La circulació general atmosfèrica es produeix, per convecció.

La circulació local de I'aire

A causa de la rotació de la Terra, la circulació deis vents no és la mateixa a tot arreu. A I'hemisferi nord, la rotació de la Terra desvia els vents de manera que es mouen en el sentit de les agulles del rellotge al voltant d'una area d'alta pressió (anticicló) i en sentit contrari al voltant d'una area de pressió atmosfèrica baixa (depressió o cicló). A I'hemisferi sud, els vents es mouen en sentit contrario


Les cèl•lules convectives

A les zones equatorials, la temperatura de I'aire que esta més en contacte amb la superfície és força elevada i la pressió és baixa. Això provoca que I'aire equatorial càlid pugi fins a la tropopausa, circuli cap al nord o el sud i es vagi refredant. El buit que deixa aquet aire s’omple amb l’aire del costat i això es transmet fins els pols. Es forma un cicle que en diem cèl•lula convectiva.

Si la Terra fos immòbil, I'aire calent de I'equador aniria des de I'equador fins al pol, on s'acabaria de refredar, i tornaria des del pol fins a I'equador constituint una sola cèl•lula convectiva per cada hemisferi.

Però la Terra es mou. El moviment de rotació provoca la forç;a de Coriolis, que desvia I'aire ascendent i trenca aquesta cél•lula única.

A cada hemisferi trobem tres fileres de cél•lules convectives.

La humitat

La humitat absoluta

Quan els meteoròlegs parlen d'humitat absoluta es refereixen a la quantitat total de vapor d'aigua que hi ha a I'aire.


La humitat relativa

La quantitat de vapor d'aigua que hi pot haver en un volum concret d'aire, varia amb els canvis de temperatura. L'aire calent pot contenir més quantitat de vapor que l'aire fred. A més temperatura, més vapor d'aigua hi pot haver.

Quan la temperatura disminueix, si la quantitat de vapor d'aigua es manté constant, la humitat augmenta.

La humitat relativa és la quantitat d'aigua que té l'aire amb relació a la màxima que pot tenir a una temperatura concreta. Quan s'arriba a una humitat màxima parlem del punt de saturació. La humitat relativa, a una temperatura i pressió concretes, s’expressa com el tant per cent de la humitat màxima que correspon a aquelles mateixes temperatura i pressió.


Humitat i pluja

Ja saps que la quantitat de vapor d'aigua que hi ha a l'atmosfera es coneix com a humitat. A cada temperatura I'aire només pot contenir una quantitat determinada de vapor d'aigua. L'aire va guanyant vapor d'aigua a causa de I'aigua que s'evapora contínuament dels mars, oceans i llacs, i també per la transpiració de les plantes. Quan l'aire ja no pot tenir més vapor es diu que esta saturat. En aquest moment, les gotes d'aigua es condensen, formen núvols i rosada o cauen a terra com la pluja, neu o calamarsa.


Punt de saturació i temperatura de rosada

Punt de saturació és la quantitat màxima de vapor d'aigua que pot contenir un volum concret d'aire a una temperatura determinada. D'aquesta temperatura en diem temperatura de saturació. El volum i la temperatura són fixos.

La temperatura de rosada és la que té un volum d'aire quan la humitat relativa és del 100%. Ara són constants el volum i la humitat.

La pressió

Com ja sabem de física: Pressió = Força / Superfície

No ens costa acceptar que qualsevol sòlid o líquid pesa. menys que quan és plena. I amb els gasos? Com que no els veiem, tenim la sensació que no pesen.

Els gasos que componen l'atmosfera són formats per àtoms i molècules que tenen massa. Sobre aquesta massa hi actua una gravetat, es a dir tenen pes. L'aire de l'atmosfera pesa.

La pressió atmosfèrica és la força que exerceix el conjunt de gasos que formen I'atmosfera sobre la superfície terrestre.

La pressió atmosfèrica exerceix sobre cada cos, depèn del pes de la columna d'aire que hi ha al damunt. Aquesta columna d'aire no és igual de llarga si el cos es troba al nivell del mar, que si es troba al cim d'una muntanya. Com més elevat estigui un cos, més curta serà la columna d'aire que hi té a sobre; per tant, la pressió atmosfèrica baixa a mesura que augmenta I'altura.

La pressió de I’aire, actua en totes direccions, cap a dalt, cap a baix i cap als costats, a causa del moviment de les molècules dels gasos que el componen.


Movent el globus amunt i avall pots veure com varia la pressió i la temperatura amb l’altitud.

Les radiacions

Les partícules que constitueixen les radiacions es mouen en forma d’ones. Es caracteritzen per la longitud d’ona que s’expressa en metres o en nanometres (nm). Les radiacions són més i penetrants son les de λ més petita.

La radiació gamma és la més penetrant de totes les d'aquest espectre electromagnètic i les ones hertzianes o de radio en són les menys. Entremig els raigs X, la radiació ultraviolada (UV), la Ilum visible, la radiació infraroja (IR), les microones i les de TV.



Gairebé tota I'energia que arriba a la Terra prové del Sol, un 50% de les emissions solars correspon a radiacions infraroges, un 41% a les de Ilum visible i només un 9% a les ultraviolades. Aquestes últimes són retingudes majoritàriament a la ionosfera i a I'estratosfera (per la capa d'ozó), de manera que son la Ilum visible i les radiacions infraroges les que arriben a la superfície terrestre.

Estructura de I'atmosfera

Estructura de I'atmosfera segons la temperatura

L'atmosfera actual és estructurada verticalment en diferents capes que se superposen, amb límits no gaire ben definits.

• Troposfera: la capa més propera a la superfície terrestre Arriba fins als 11 km d'altura per terme mitja. A mesura que es puja, la temperatura va baixant fins a uns -56°C. Aquí es on tenen lloc la majoria de fenòmens meteorològics.

• Estratosfera: és la segona capa més propera a la superfície terrestre. Es troba sobre la troposfera i arriba fins a una altura d'uns 48 km. La temperatura augmenta amb l’altura fins pocs graus centígrads sota zero. Aquí es on està la major part de la capa d'ozó (als 22 km d'altura n'hi ha una concentració màxima) que, retenint les radiacions ultraviolades provinents de l’espai exterior, permet el desenvolupament de la vida terrestre.

• Mesosfera: és la capa que es troba sobre l’estratosfera i on la temperatura assoleix els valors més baixos de tota I'atmosfera. Arriba fins a uns 80 km d'altura.

• Termosfera: aquesta quarta capa arriba fins a uns 400 km d'altura. La seva temperatura torna a augmentar des dels -90°C que s'arriben a assolir a la mesosfera fins a uns 1.000°C. Compren la ionosfera (capa amb gasos ionitzats).

Estructura de l'atmosfera segons el criteri químic

Segons aquest altre criteri, I'atmosfera es divideix en dues capes principals:

• Homosfera: arriba fins a 80 km d'altura i presenta una composició química homogènia.
• Heterosfera: limita inferiorment amb I'homosfera. El seu límit superior és imprecís. Es caracteritza per presentar una estratificació en capes dels gasos.

Com s'estudia I'atmosfera?

L'estudi de I'atmosfera necessita una xarxa d'observatoris que, equipats amb aparells per a mesurar totes les variables meteorològiques (temperatura, pressió, humitat, pluja, radiació i direcció i velocitat del vent), trameten les dades imprescindibles per a la previsió meteorològica.

Altres instal•lacions són les torres meteorològiques: observatoris que se situen a diferents nivells de terra. Hem parlat quan hem tractat la gàbia meteorològica. Els globus sonda, excel•lents per a I'estudi de la direcció i la velocitat del vent. Es poden recuperar tot i fer-los arribar fins a més de 1.000 metres d'altura. Alguns es deixen lliures.

Els radars i els satèl•lits també aporten informació: els primers sobre l'estructura vertical i horitzontal dels vents í la temperatura, els segons capten l’evolució de fenòmens meteorològics puntuals. N'hi ha que segueixen una orbita geostacionària (giren a la mateixa velocitat de rotació de la Terra, sempre estan situats sobre una mateixa zona), per exemple el Meteosat europeu.

L'ATMOSFERA

L'origen de I'atmosfera

Fa aproximadament uns 4.500 milions d'anys es va formar la Terra. No hi havia atmosfera, hidrosfera ni, per suposat, biosfera.

La gran quantitat de volcans actius va ser la responsable de la formació de I'atmosfera primitiva, van expulsar grans quantitats de diferents gasos i, sobretot, vapor d'aigua. Aquestes substancies es van anar acumulant al voltant de la Terra i van formar una primera atmosfera.

Aquesta atmosfera primitiva no contenia oxigen diatòmic (02) El vapor d'aigua i el diòxid de carboni n'eren els constituents majoritaris.

• Un 85% de vapor d'aigua (H2O),
• Un 10% de diòxid de carboni (CO2)•
• Un 5% que inclou la resta de gasos (meta (CH4), amoníac (NH3), nitrogen molecular (N2), sulfur d'hidrogen (H2S), diòxid de sofre (SO2), monòxid de carboni (CO) i hidrogen molecular (H2).

Percentatges molt semblants als que es troben quan s'analitzen els dels gasos emesos pels volcans:

• Un 89% de vapor d'aigua.
• Un 10% de diòxid de carboni.
• Un 1% deis altres components esmentats,

Evolució de I'atmosfera

Aquesta atmosfera original no feia de filtre per a cap tipus de radiació solar, totes arribaven a la Terra. Aquestes radiacions, la gran quantitat de vapor d'aigua que es va anar acumulant al voltant de la Terra, el refredament de la mateixa amb la condensació del vapor d’aigua i aparició de la hidrosfera, van permetre l’aparició dels primers esser vius, fotosintètics y així va aparèixer el O2.

Es va passar de I'atmosfera primitiva reductora (sense oxigen) a l'atmosfera actual oxidant (amb oxigen).





Ara es el moment de comparar la composició de I'atmosfera, actual, i la primitiva. Els canvis més importants són, els que fan referència al percentatge de tres gasos: el nitrogen, l’oxigen i el diòxid de carboni. Fixa't en aquest esquema:




Fixa't en l’augment de l’oxigen des de fa uns 2.000 milions d'anys; ha estat, principalment, a causa de l’activitat fotosintètica. El nitrogen va augmentar de seguida i es manté a I'atmosfera com a component principal. En canvi, el diòxid de carboni va patir de seguida una disminució associada a la seva incorporació al sol.

Isòbares

La pressió (del grec ἴσος, "igual" + -βαρύς , "pesat, "greu") es representa gràficament en els mapes meteorològics a través de les línies isòbares. En els mapes de superfícies aquestes línies uneixen punts de la terra la pressió dels quals, calculada al nivell del mar, és la mateixa. Se solen traçar amb un interval de 4 milibars i es classifiquen en pressions altes i pressions baixes, considerant-se com a pressió normal 1012 milibars.

Altes pressions: Valors creixents de la pressió des de la seva perifèria al centre.En els mapes s'indica amb una A.

Baixes pressions: Valors decreixents de la pressió des de la seva periferia al centre. També conegudes com a borrasques. En els mapes s'indica amb una B o una D.

En un anticicló (A) els vents giren, a I'hemisferi nord, en el
sentit de les agulles d'un rellotge, mentre que en una depressió
(D) els vents giren (també a I'hemisferi nord) en sentit contrario En
els mapes del temps aquestes direccions s'indiquen amb unes
fletxetes.

(Fes click per ampliar la imagen)

Gota freda

La gota freda,tambien coneguda com DANA és una pertorbació atmosfèrica que pot provocar precipitacions violentes i intenses durant unes hores o dies, acompanyat de llamps i de calamarsa. Afecta a superfícies molt reduïdes i segueixen trajectòries imprevisibles. La gota freda és una massa d'aire que es desprèn d'un corrent molt fred i que descendeix sobre una altra d'aire calent, produint grans pertorbacions atmosfèriques. La gota freda és un fenomen típic del Mediterrani (ja que el contrast tèrmic és major que en altres zones), un mar que s'escalfa molt a l'estiu, que pot arribar a estar prop de trenta graus en zones properes a la costa, però quan arriba la tardor, solen entrar borses d'aire fred en capes altes, al ser més lleuger l'aire calent que hi ha sobre el Mediterrani ascendeix ràpidament, formant una gran borrasca, si en aquest punt bufa vent de llevant (si es forma enfront de les costes espanyoles) que aporti més humitat i l'embranzida a terra és quan deslliga el seu poder, la gota freda igual que els huracans depèn del mar per a obtenir la seva energia, pel que els majors vents i les majors pluges solen ser en la costa, també igual que els huracans, la gota freda gira podent fins i tot a intuir-se un ull en el seu centre en rares ocasions.

Explicada per Alfred Rodríguez Picó

Front calid i front fred

En els mapes del temps també hi ha un altre tipus de línies, unes
línies que es creuen amb les isobares. Són més gruixudes i generalment
de dos tipus: unes es dibuixen amb semicercles i són
de color vermell, mentre que les altres es dibuixen amb uns triangles
isosceles i són de color blau. Ambdues línies surten del centre
d'una depressió, generalment, i a mesura que se n'allunyen
es van separant. Aquestes línies s'anomenen fronts. La vermeIla
és un front calid i la blava un front fred.

Aquests fronts separen masses d'aire de temperatura diferent.

El front calid sempre és més lent que el front fred. El front fred
va atrapant el front calid, primer per la zona més proxima al centre
de la depressió, fins que en formen un de sol. Es tracta d'un
front oclús.

Fes click per ampliar imatge.

Principals Aparells de Mesura

TERMÒMETRE: El termòmetre és el sensor tèrmic que mesura la temperatura. Tenim varies escales,trebalemm amb ºC iºF. Aqui podeu veure com es relacionen unes amb altres moven el triangle gris. Necessitem un termòmetre de màxima i mínima o, si volem filar més prim, un que mesuri la temperatura màxima i un altre per la mínima. El funcionament és de tots conegut però cal recordar que és imprescindible baixar els indexos després de prendre nota de les dades.Les mesures de temperatura màxima i mínima es fan una vegada cada dia. Els sensors de tempertura s´han de situar a l´interior de la gàbia meteorològica.

EVAPORIMETRE: Aquest aparell ens permet saber la quantitat d'aigua que s'evapora en un temps determinat. És un aparell molt senzill: consta d'un tub cilíndric de vidre amb la part superior tancada i la part inferior oberta. S'omple d'aigua, generalment d'aigua destil·lada o aigua de pluja neta, i se'n tapa la part inferior amb un paper assecant aguantat per un ferret. L'aigua es va evaporant a través del paper assecant. El tub de vidre esta graduat, cosa que ens permetra saber quina és la quantitat d'aigua evaporada, per exemple, cada dia.

BAROMETRE:Els baròmetres mesuren la pressió de l'aire. El que fan realment és mesurar el pes d'una columna d'aire que s'extèn des del barròmetre fins al cim de l'atmosfera. Els dos tipus més utilitzats són el de mercuri i l´aneroide (o de membrana), aquest últim és molt més barat.Prenem la mesura en milibars. Hem de tenir en compte que donem les dades de la pressió atmosfèrica al nivell del mar.


La humitat es mesura emprant els psicròmetres i els higròmetres.

PSICROMETRE: s'utilitza per a mesurar la humitat, és molt eficaç. Consta de dos termometres normals i corrents, I'un dels quals té el diposit de mercuri envoltat d'un ble, en contacte amb un pot amb aigua. Aquest ble manté sempre humit el diposit, i quan l'aigua s'evapora pren, del mateix termometre, part de la calor necessaria per a I'evaporació, i en fa baixar la temperatura. La diferencia de temperatura entre els dos termometres, juntament amb unes taules, ens indica el tant per cent d'humitat, és a dir, la humitat relativa.


L'HIGROMETRE: No és tan fiable com el psicrometre. N'hi ha de dos tipus:
• Higrometre de cabell o d'absorció, basat en la diferencia de longitud d'un cabello un filament en estat humit i en estat sec.
• Higrometre d'absorció química, que mesura la humitat segons L'augment de pes d'una substancia higroscopica (que absorbeix rapidament la humitat) quan hi passa una quantitat determinada d'aire.

PLUVIÒMETRE: El pluviòmetre serveix per a mesurar la quantitat de pluja caigua en un interval determinat de temps. Per a determinar la quantitat de pluja es fa servir una proveta graduada on es fan les lectures directament en mm o litres per metre quadrat. Consta d'un vas cilíndric, que recull l'aigua que li aporta un embut prou fons, per que les gotes no surtin rebotades.

HELIOGRAF: L'heliograf pot enregistrarles hores de sol eficaç. N'hi ha diversos models, pero el més corrent o conegut és una bola de vidre a la part inferior de la qual es col·loquen uns papers que aquesta, que actua com una lupa, va cremant. Els papers esta n graduats en hores i mitges hores

ANEMÒMETRE:Mesura la velocitat del vent. L'anemòmetre més usual és el de cassoletes.És força coneguda una taula (Beaufort) que, d'una forma aproximada, ens indicar la velocitat del vent a partir dels seus efectes ( si es mouen les fulles d'un arbre, si són les branques, etc.)

PENELL: Els penells ens indicarà la direcció del vent. Tots coneixem altres mitjans que poden substituir aquest aparell, des de mullar el dit i aixecar-lo per saber d'on bufar el vent fins llençar una mica de terra a l'aire. Hem de tenir en tots els casos molt clara la situació dels punts cardinals. El nom d'un vent fa referència a la direcció d'on procedeix:del nord, del sud-est,etc., encara que a cada lloc els vents més típics reben noms populars, com a Catalunya la tramuntana, el llevant,etc

L'OBSERVACIÓ METEOROLÒGICA

La meteorologia és l'estudi de tot allò que està suspès a l'aire (aquest és el significat de la paraula en grec). Això vol dir que aquesta ciència estudia tot allò que observem a l'atmosfera, ja siguin els núvols, la precipitació, el vent, la temperatura, etc. Per estudiar tots aquests fenòmens es necessiten estacions meteorològiques, que són capaces de mesurar la major part de les variables meteorològiques, radars, satèl·lits, etc.

El conjunt de variables meteorològiques ens descriu el que anomenem estat del temps, condicions meteorològiques o temps atmosfèric.

Abans, les estacions meteorològiques eren manuals, és a dir, que calia algú que consultés el termòmetre o el pluviòmetre i anotés en un paper els valors de temperatura o de pluja que havia mesurat. Avui en dia la major part de les estacions meteorològiques són automàtiques. Això vol dir que funcionen amb electricitat i que els sensors que mesuren la pluja, el vent, la temperatura, la humitat, etc., funcionen sols i envien les dades que prenen fins el centre meteorològic del qual depèn l'estació. Això té avantatges: donen dades molt sovint, es poden fer gràfics amb l'evolució de les variables, no cal que ningú vagi a prendre dades els 365 dies de l'any, etc. Però també té inconvenients: si falla l'electricitat, s'aturen, en general no mesuren la visibilitat, els tipus de núvols, la calamarsa o la neu, i cal fer-ne un manteniment molt estricte.

LA PREDICCIÓ DEL TEMPS: AVUI

I què es fa avui en dia? Es comença també tenint una descripció inicial de l'estat de l'atmosfera. S'obté de les previsions del dia anterior, d'algunes observacions d'estacions meteorològiques de superfície i d'observacions a diferents altituds, subministrades per globus sonda que es deixen anar i que són capaços de pujar fins a més de 20 Km d'altitud i anar transmetent dades.


Totes aquestes dades, introduïdes a un model meteorològic que sigui capaç de simular el comportament de l'atmosfera mitjançant complicades equacions matemàtiques i que contingui molta informació de la posició de les muntanyes, de la situació de les masses d'aigua i de la seva temperatura, etc., i amb l'ajut dels ordinadors més potents del món, acaben donant lloc als mapes del temps.

Aquests mapes, on figuren els anticiclons, les depressions i els fronts, si són interpretats per persones amb molta experiència en la predicció meteorològica d'un cert lloc, proporcionen molta informació del temps que pot fer, i constitueixen la base de la predicció del temps.

I com es transmeten les dades? Doncs, avui no es fan servir ni els cavalls ni el telègraf, sinó Internet!!

LA PREDICCIÓ DEL TEMPS: ABANS

Fa molts anys, la predicció del temps era molt difícil.
Imagineu com es feia, per exemple, fa 500 anys. Aleshores, l'única predicció era la que es basava en l'experiència de la gent que havia observat el temps tota la vida al seu poble.
Això encara passa avui als pobles petits, on els pagesos es fixen en la posició d'uns núvols, en el gir del vent o en el comportament dels animals per intentar saber què passarà a la tardar o l'endemà. Però aquest sistema no funciona per saber què passarà d'aquí a tres dies o què passarà a un poble que està situat en una altra vall!


Per poder saber científicament el temps que farà cal conèixer primer com està actualment la situació meteorològica. Necessitem representar en un mapa els valors d ela pressió atmosfèrica, de l'estat del cel i de la temperatura de molts punts. Aleshores, si s'uneixen amb línies els punts que tenen una mateixa pressió atmosfèrica s'obté un mapa d'isòbares. La temperatura i l'estat del cel ens ajuden a situar les masses d'aire i, per tant, els fronts, que són zones on és probable que plogui. Quan tenim el mapa, i sabent que les depressions i els fronts acostumen a viatjar d'oest a est a una velocitat d'uns 500 km cada dia, podem fer-nos una idea de com estarà la situació i, per tant, el temps, l'endemà.

Cap allà al segle XVIII es van començar a prendre mesures de les principals variables meteorològiques. Aquestes dades podien donar una idea de com estava la situació meteorològica, però per poder construir un mapa del temps calia que totes elles corresponguessin a un mateix moment, i això no es podia fer. Per què? Doncs perquè per passar les dades de París a Barcelona, per exemple, calia agafar un cavall o un carruatge i cavalcar tres o quatres dies, passats els quals la situació meteorològica ja havia canviat i les dades no serveien de res!


Al segle XIX, concretament el 1832, va passar una cosa importantíssima per a l'evolució de la predicció del temps: el senyor Samuel Morse va inventar el telèfraf! I direu: què és el telègraf i què té a veure amb la predicció del temps? Doncs, el telègraf va ser el precursor del telèfon, i permetia comunicar llocs allunyats gràcies a cables, com els dels telèfons d'avui (els que no són mòbils, és clar), tot i que la primera línia no es va instal·lar fins al 1843. Això va fer possible que en un mateix moment es poguessin tenir dades meteorològiques de divesrsos llocs molt allunyats entre ells. I, per tant, gràcies a això es van poder dibuixar els primers mapes de la situació actual.

Per començar

Aquí trobareu enllaços a pàgines d'interés.

Totes les dades:


Per a Barcelona, temperatures, máximes, mínimes, pluja...

Estació meteorològica de Barcelona


Per a Catalunya:

SERVEI METEREOLOGIC DE CATALUNYA


Per a tota Espanya:

AGENCIA ESTATAL DE METEOROLOGIA