dijous, 13 de gener de 2011

sinfonia mortal

Capa d' Ozono



Efecte hivernacle:

Pluja acida



Efectes

Deforestacio



Adaptacions al clima





Biomes

Perquè hi ha estacions

diumenge, 9 de gener de 2011

L'aurora polar

L'aurora polar és un fenomen Iluminós que ocupa una gran part dels cels polars (a partir deis 100 km d'altura) i que pot presentar formes força diverses (raigs, bandes, cortines ... ) de colors també
variats.

Les aurores s'anomenen aurora boreal (si es produeix a I'hemisferi nord) o aurora austral (a I'hemisferi sud). Com més a prop dels pols, més impressionants són.

Les causes de la seva formació són el vent solar (corrent de partícules at6miques amb carrega elèctrica, o sigui, protons i electrons, provinents del Sol) i el camp magnètic terrestre (la Terra té dos pols magnètics, és com un imant gegantí). Doncs bé, quan les partícules atòmiques electrificades, molt energètiques, entren en el camp magnètic terrestre, xoquen contra les molècules d'aire de la ionosfera (principalment nitrogen i oxigen) i les ionitzen.

Els electrons que han trencat aquestes molècules s'hi recombinen, i aquesta recombinació fa que les molècules emetin radiacions que formen I'aurora amb els seus colors característics.

Como es forma una aurora i matges d'aurores polars

L'arc iris o arc de Sant Martí

És un fenomen òptic que sovint es pot veure al nostre país. Per a observar-lo ha de ploure i, alhora, fer sol: enmig de la massa de núvols que provoca la pluja s'han d'obrir clarianes que deixin passar el sol. Per a la formació de I'arc de Sant Martí cal que caigui una pluja entre feble i moderada. Els raigs de sol penetren en les gotetes, es desvien en el seu interior i es descomponen en tots els colors de que esta format el raig blanc, en tot el seu espectre (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violeta), és a dir, els colors de l'arc de Sant Martí. Alhora, el raig ja descompost torna a desviar-se en la paret interior de la gota, els colors canvien d'ordre i surten a l'exterior en l'ordre que nosaltres coneixem.

De fet, no es tracta solament d'un arc. El que passa és que a causa de les muntanyes, el mar o els accidents geogràfics diversos, tan sols veiem la part superior d'una circumferència. El centre d'aquesta circumferència és al punt oposat d'on es troba el Sol. Si aquest és a prop de l'horitzó, l'arc de Sant Martí serà força ample, mentre que si el Sol és a prop del zenit (punt més alt de l'hemisferi celeste sobre l'horitzó) l'arc serà molt més reduït. Es tracta d'un fenomen òptic curiós, ja que cadascú veu el "seu" arc de Sant Martí, segons la seva posició.

També es pot percebre en una cascada o fins i tot en gropades de mar, quan el vent aixeca l’aigua i els raigs solars poden provocar la formació del fenomen.

Algunes vegades es poden veure dos arcs. El principal, que acabem de descriure, i un de secundari, més cap a l'interior, més a prop del paisatge. Generalment és força més feble, no tan definit i, si els colors segueixen un ordre contrari al de l'arc principal. Aquest arc iris secundari es dóna quan els arcs sofreixen dues reflexions totals a l'interior de la gota.


CALCULAR LA DISTANCIA D’UNA TORMENTA

Si sentim un tro so un so fort, està a prop, si el sentim greu i sord es que està lluny.

La llum viatge a uns 300.000 Km/h. Veiem un llamp al mateix temps que passa.

El so viatge mes a poc a poc, fa un km en uns 3 segons. Així trigarem més en sentir el tro que en veure el llamp.

Per a calcular la distancia de la tormenta hem de contar els segons que passen des de que veiem el llamp fins que escoltem el tro. Dividim aquesta xifra entre 3 y tenim la distancia en km d’on està la tormenta.

Llamps i trons



En condicions normals d'estabilitat, és a dir, quan no es formen tempestes, l'atmosfera, tot I'aire que ens envolta, conté ions de dues menes: positius i negatius. Tots es troben més o menys barrejats. Però quan es forma una tempesta, aquests ions se separen. Els ions positius se'n van a la part superior del núvol de tempesta, on hi ha els cristalls de gel. Els ions negatius se'n van a la part inferior, on es troba el vapor d' aigua.

Entre la zona superior molt positiva i la zona inferior molt negativa es pot arribar a crear una diferencia de potencial tan important, que es produeix una descarrega elèctrica per igualar aquesta diferencia.

La superfície de la terra es carrega indistintament de forma positiva i negativa, però les zones que sobresurten (arbres punxeguts, antenes, cims ... ) es carreguen molt més positivament.

Si la diferencia de potencial es crea entre una zona molt negativa de la part inferior o la mitjana del núvol i la terra positiva, també es produeix una descarrega elèctrica. En ambdós casos direm que s'ha produït un llamp

Tot i que un Ilamp dura molt poc, sempre menys d'un segon, per on passa la descarrega elèctrica (el canal per on circula té tan sols de 2 a 4 cm de diàmetre, encara que la Iluminositat que provoca el fa semblar més ample), les partícules d'aire s'escalfen a 24.000°C. La temperatura sobtada impulsa aquestes partícules cap als costats a gran velocitat. Però com que la descarrega es tan curta, I'aire es torna a refredar ràpidament, i aquell les partícules de I'aire que havien sortit disparades tornen al seu Iloc d'origen. Però ho fan desordenadament, xocant entre elles, i quan topen produeixen un soroll molt fort: el tro.

És molt més perillós el Ilamp que cau aterra pels danys que pot provocar, fins i tot, en algun cas, víctimes mortals; i és que la temperatura a ['interior del Ilamp és de 24.000°C! Un llampec és el fenomen Iluminós associat a un Ilamp.







Rosada, gebrada i glaçada

Després d'una nit encalmada i sense núvols, de bon matí, pots observar que I'herba, els cotxes i tot allò que ha estat a I'aire Iliure durant tota la nit es troba recobert d'una pel·lícula d'humitat condensada en forma de petites, minúscules gotetes. És la rosada.

Si la temperatura és inferior a zero graus, I'efecte serà diferent, ja que tot es recobrirà d'una capa blanca com si es tractés d'una Ileugera nevada. És el gebre. Les dites populars fan referència al gebre I moltes esmenten que una gebrada forta~ intensa, anuncia un canvi de temps, amb pluges o nevades.

De vegades, passa que es forma la rosada perquè la temperatura és superior a O°C, pero després baixa per sota de O°C. La rosada es glaça i el fenomen es transforma en glaçada.

Granís o Calamarsa

Sempre que les partícules de gel que es formen en un núvol de tempesta no tinguin un diàmetre superior al centímetre, parlem de granís o calamarsa. Si el diàmetre és superior, aleshores parlem de pedra

Formació:

Quan les partícules de vapor d'aigua que són impulsades núvol amunt (pels corrents d'aire calent) superen la isoterma dels O°C, canvien d'estat i passen a convertir-se en partícules de gel. A la part més alta del núvol (que és per on descarrega un xàfec) el corrent ascendent possiblement ja haura perdut tota la intensitat i les pedretes de gel començaran a caure, a causa del propi pes. Però quan arriben a la meitat del núvol, que més o menys coincideix amb la linia dels O°C, les pedretes s'hauran recobert d'una altra capa de gel.

En aquesta zona poden tornar a arreplegar un altre corrent d'aire que puja ... i un altre cop amunt. Durant la pujada es tornen a recobrir d'una altra capa de gel. Aquest procés es pot anar repetint fins que aquelles partícules microscòpiques de gel esdevenen més grosses i amb un pes massa gran perquè els corrents ascendentsles sostinguin. Aleshores cauran pel mateix pes tot originant una pedregada, una calamarsada o una granissada. Les partícules de gel es formen capes concèntriques.

Formació d'una tempesta

Als Pirineus i a les zones pròximes sovintegen les tempestes anomenades orogràfiques, és a dir, les originades per la mateixa muntanya.

El cicle de vida d'una tempesta orogràfica comença quan els vessants de les muntanyes s'escalfen (això és més evident a l’estiu). L'aire comença a pujar i a mesura que passa el temps, si la insolació es manté, I'aire escalfat puja amb més violència. Els corrents ascendents són forts, poden adquirir fins i tot unes velocitats superiors als 50 km/h.

A mesura que I'aire calent guanya alçada es troba amb temperatures més baixes i el consegüent augment de la humitat. A una certa algada la humitat arriba al100%. A partir d'aquest punt en que la humitat seria superior al 100% es produeix la condensació, i el núvol va creixent i creixent si les condicions atmosfèriques són les adequades, fins a convertir-se, d'un simple cúmul, en un cumulonimbe o núvol de tempesta. Cap a mitja tarda, el núvol, a partir del nivell de condensació, haurà anat creixent fins a adquirir una dimensió espectacular fins arribar al límit de la troposfera. Aquí, a la tropopausa hi ha una inversió tèrmica, la temperatura para de baixar i comença a pujar tot impedint que els núvols puguin continuar creixent. Amb un cumulonimbe ben format, que pot arrencar als 2.500 m, aproximadament, i acabar entre els 10.000 i els 12.000 m d'altura, els xàfecs, els Ilamps, els trons i les pedregades poden sovintejar.





Pluja, neu, granís i tempesta

Als núvols hi ha petites gotetes d'aigua que mesuren entre 8 i 15 mm de diàmetre segons el tipus de núvol. Aquestes motetes poden fer-se més grosses així que s'hi condensa més vapor d'aigua.

Quan les gotes tenen un diàmetre de 0,1 mm i fins a 1 mm, ja cauen en forma de pluja. Així dones, la pluja és la caiguda o precipitació de gotes d'aigua, provinent de la condensació del vapor d'aigua de l’atmosfera.

Ja sabem que a I'atmosfera també hi ha aigua sòlida. La neu és el resultat de la formació de petits cristalls de gel, de formes força regulars, encara que molt variades. Un cúmul d'aquests petits cristalls, constituirà un floc de neu. Hi ha mots tipus de cristalls de gel pero els proncipal són: els tabulars i els prismàtics. Els tabulars tenen forma hexagonal (alguns tenen forma d'estrella) amb un eix principal curt.

Els prismàtics tenen quatre eixos ben desenvolupats que els donen forma de prisma o de piràmide.


La formació de granís necessita una circulació especial d'aire que permeti el manteniment en suspensió dels grans de gel durant el ràpid procés de formació i engruiximent posterior.

Quan aquestes pluges, nevades o calamarsades van acompanyades de trons, i constitueixen una pertorbació forta de I'atmosfera, aleshores hem de parlar de tempesta.

CUMULONIMBUS


Són núvols espessos i pesats, amb una gran expansió vertical i forma d'enclusa. Duen associats fenòmens de tempestes, pluges fortes i granissada


CUMULUS


Són núvols mig-baixos, amb cossos simples separats. Tenen una gran dimensió vertical (pareixen una colflori). La part de dalt sol ser blanca brillant i la seva base ombria i obscura. Solen dur associades pluges fortes


STRATOCUMULUS




Són núvols baixos, en forma de capa amb una base uniforme. Quan el sol brilla el seu contorn es veu clarament, sense "halos". Solen dur pluges fines associades

NIMBOSTRATUS





Són núvols de tipus mig-baix que tenen aspecte de mantell tancat amb tonalitats que van des del gris clar fins al gris fosc. Duen associades pluges, més o menys, continues, en forma d'aigua o neu i que, generalment, arriben al terra.

ALTOCUMULUS


Són núvols mitjos, de color blanc o gris, generalment amb ombres pròpies. Solen ser més grans i visibles que els Cirrocumulus

ALTOSTRATUS



Són núvols de tipus mig-alt que cobreixen, total o parcialment, el cel com una capa uniforme de color gris o blavosa. El seu aspecte és regular o amb estries. Pot deixar entreveure el sol. Poden anar acompanyades de pluges febles.

CIRROCUMULUS







Són núvols alts, amb forma de bancs, mants o capes fines, sense ombres pròpies, disposats més o menys regularment

CIRROSTRATUS




Són núvols alts, de color blanc lletós, amb aspecte de tel i d'aparença terça. Poden originar "halos" quan cobreixen el sol o la lluna

CIRRUS


Són núvols alts, fins, d'aspecte fibrós, amb un color blanc brillant amb una semblança a la seda

Núvols

Els núvols són cúmuls de partícules d'aigua o de glag formats per la condensació del vapor d'aigua a I'atmosfera.

Actualment els núvols es classifiquen per pisos: pis alt, pis mitja, pis baix i núvols que ocupen els tres pisos a causa de la gran dimensió vertical.





• Núvols alts: són els núvols situats entre els deu mil i els sis mil metres d'altura, segons la latitud i l'estació de l'any. Els núvols són més baixos a l'hivern i més alts a l'estiu. Són els cirrus, de forma plana, els cirrostrats, estratificats, i els cirrocúmuls, que tenen una forma arrodonida. Estan formats per cristalls de gel, com una mena de prismes.


• Núvols mitjans: són aquells que estan situats entre els sis mil i els tres mil metres d'altura, aproximadament. Són: altocúmuls, altostrats i nimbostrats, encara que aquests últims, com
la seva part inferior és molt arran de terra, es consideren, de vegades, núvols baixos. Els altostrats són aquella mena de núvols que deixen passar el sol, com un vidre esmerilat. Aquests núvols estan formats per vapor d'aigua i cristalls de gel alhora. Els altocúmuls salen estar formats per vapor d'aigua i poden tenir formes molt diverses. N'hi ha uns anomenats lenticulars que
semblen enormes llenties o lents. També poden adquirir forma de flocs separats per petits foradets de cel blau ("cabretes"). Els nimbostrats són uns núvols molt més espessos que tots els anteriors.


• Núvols baixos: estan situats entre els tres mil o dos mil metres d'altura i la superficie de la Terra. Són els cúmuls, els estrats i els estratocúmuls. Els cúmuls tenen la part inferior aplanada i
la part superior arrodonida, com una gran coliflor. Els estrats són els típics nuvolets que se salen veure, a primera hora del matí, fregant les muntanyes o estancats a les valls. Sovint el sol s'encarrega de desfer-los rapidament. Els estratocúmuls es troben més alts pero, tal com indica el nom, són estratificats, és a dir, tenen poca dimensió vertical, bé que es poden estendre horitzontalment i provocar un mar de núvols que fins i tot tapi el cel de tot un país com ara França.


• Núvols de dimensió vertical: són els que tenen la base ben a prop de la superfície, pero van creixent i desenvolupant-se fins a arribar al pis alt. En aquest cas es tracta de grans cúmuls i, sobretot, dels cumulonimbes o núvols de tempesta

Els vents violents

Sovint es barregen termes com tornado, cicló, huraca ... com si es tractés del mateix fenomen, i cal aclarir aquest aspecte.

L'huracà és una mena de depressió, pero molt més violenta. Generalment té un diametre de 500 a 1.000 km i es forma tan sols a mars tropicals, ja que perque es creï un huracà cal un mar forçaa calid i una invasió d'aire fresc a les capes altes atmosferiques.

L'huraca rep diferents denominacions segons el país o la zona on es produeix. Per exemple, als Estats Units es coneix com a huraca o com a cicló tropical. Al mar del Japó, com a tifó.

La velocitat del vent d'un huraca pot assolir els 200 km/h, i fins i tot els 250. No sol bufar en ratxes, sinó continuat. En el centre d'un huraca hi ha "l'ull", una mena d'oasi, on no plou, i fins
i tot pot lluir el sol, pero voltat de parets de tempestes terribles.

Algunes vegades, els huracans de l'Atlantic es desvien de les seves trajectories tradicionals i s'adrecen cap a Europa. Poden arribar a les illes Açores i en molt comptades ocasions poden arribar, completament desgastats i convertits en simples depressions atlantiques (aixo sí,
més fortes del que és habitual) a les illes Britaniques o la Península Iberica.

El tornado és completament diferent de l'huracà, és com una mena de trompa d'elefant (que pot tenir un diametre d'escassos metres) que penja d'un núvol de tempesta i que s'empassa tot allo que troba pel camí. A Catalunya se'n veu algun, tot i que amb poca frequencia, i s'anomena tromba marina o manega si té lloc sobre el mar

El vent

El vent és un moviment de masses d'aire produit pels canvis de temperatura i pressió.

Cada vent que segueix una mateixa direcció pot rebre denominacions diferents segons la comarca o la zona on bufi, pero genericament els noms dels vents de Catalunya són els seguents:
vent del nord, tramuntana; vent del nord-est, gregal; vent de I'est, llevant; vent del sud-est, xaloc; vent del sud, migjorn; vent del sud-oest, garbí o llebeig; vent de l' oest, ponent; i vent del nord-oest, mestral.



La marinada:

Imagina't un dia típic d'estiu. Són les vuit del matí. El sol a penes té força. La terra és freda a causa de la nit que acaba de passar. En aquesta hora, I'aigua del mar generalment és a la mateixa temperatura que la terra (22°C o 23°C). Ara són les onze del matí i el sol ha fet augmentar la temperatura. La terra s'escalfa rapidament i la temperatura pot arribar als 30°C. L'aire calent s'eleva, perque és menys dens i pesant que el fred, mentre que I'aigua del mar costa molt més que s'escalfi i probablement continua a 22°C o 23°C. Que passa aleshores? Doncs que el buit que provoca ¡'aire calent de la terra quan s'aixeca s'ha d'omplir d'alguna cosa. L'aire més fresc que hi ha sobre la superfície del mar es desplaça cap a terra i omple el buit que ha deixat l'aire calent.

D'aquest desplagament en diem marinada. Entre les dotze del migdia i les quatre o les cinc de la tarda, que és quan el sol pica més fort, la terra esta molt calenta i el moviment de reemplagament de l'aire calid de la terra per l'aire més fresc del mar és més fort. Per això en aquests moments és quan bufa amb més forga la marinada.

La brisa

Ara ja són les vuit del vespre. El sol comenga a pondre's. La terra es refreda rapidament, mentre que l'aigua del mar, que ha rebut els raigs solars de tot el dia, s'ha escalfat. Les temperatures s'igualen i la marinada desapareix. Toquen les deu del vespre. La terra encara es refreda més mentre que I'aigua del mar es manté igual (la terra pot estar a 23°C o 24°C i el mar, a 25°C o 26°C). Ara es crea la brisa de la terra, és a dir, el fenomen contrari a la marinada. Pero com que la diferencia de temperatures és molt petita, el vent sera molt suau.



També hi ha les brises de vall i de muntanya. En una vall, l'aire escalfat pel sol és obligat a pujar pels vessants de la muntanya i crea les brises esmentades.