Als Pirineus i a les zones pròximes sovintegen les tempestes anomenades orogràfiques, és a dir, les originades per la mateixa muntanya.
El cicle de vida d'una tempesta orogràfica comença quan els vessants de les muntanyes s'escalfen (això és més evident a l’estiu). L'aire comença a pujar i a mesura que passa el temps, si la insolació es manté, I'aire escalfat puja amb més violència. Els corrents ascendents són forts, poden adquirir fins i tot unes velocitats superiors als 50 km/h.
A mesura que I'aire calent guanya alçada es troba amb temperatures més baixes i el consegüent augment de la humitat. A una certa algada la humitat arriba al100%. A partir d'aquest punt en que la humitat seria superior al 100% es produeix la condensació, i el núvol va creixent i creixent si les condicions atmosfèriques són les adequades, fins a convertir-se, d'un simple cúmul, en un cumulonimbe o núvol de tempesta. Cap a mitja tarda, el núvol, a partir del nivell de condensació, haurà anat creixent fins a adquirir una dimensió espectacular fins arribar al límit de la troposfera. Aquí, a la tropopausa hi ha una inversió tèrmica, la temperatura para de baixar i comença a pujar tot impedint que els núvols puguin continuar creixent. Amb un cumulonimbe ben format, que pot arrencar als 2.500 m, aproximadament, i acabar entre els 10.000 i els 12.000 m d'altura, els xàfecs, els Ilamps, els trons i les pedregades poden sovintejar.
